Festa Major Pineda de Mar 2007

Bona nit, senyor batlle, regidors i a tots els que ens acompanyeu en aquest acte.

Estem avui aquí, perquè representem la Cooperativa Agrícola del Maresme.

Primer, voldria tenir un record especial per a totes aquelles persones que ja no es troben entre nosaltres, que han treballat al camp i per aquesta entitat.

En segon lloc, una menció per a tots els homes, dones i socis que han col•laborat i segueixen col•laborant amb nosaltres. A tots ells, moltes gràcies per arribar junts al centenari.

Un servidor, que fins ara he estat president de la cooperativa, tinc el plaer de dirigir-me a tots vosaltres. Sóc pagès, no sóc orador, per tant, prego que em disculpeu si faig alguna errada.

Començaré fent una mica d’història. A partir del 1906 un grup de pagesos es van reunir per crear una junta i uns estatuts que van ser aprovats amb el nom de Sindicat Agrícol de Pineda, després canvià per Sindicat Agrícola. Al llarg dels anys va passar a ser Hermandat Sindical de Labradores y Ganaderos, més tard s’anomenà Càmara Agrària i actualment Cooperativa Agrícola del Maresme, però sempre serà conegut com El Sindicat.

Primer, es començà a treballar en una casa situada al carrer Major, concretament al número 45. Passats uns anys, el desembre del 1931, es varen comprar els terrenys del carrer Montpalau per fer el nou edifici on, fins a data d’avui, encara s’hi treballa.

Com a anècdota us diré que el solar es va adquirir per la quantitat de 3.500 pessetes, es va construir entre el 1932 i el 1934, el constructor va ser el Sr. Joan Vidal, la instal•lació elèctrica i d’aigua fou obra d’en Felip i la pintura a càrrec d’en Claudi Vives, tots ells industrials de la vila.

En aquell temps era difícil trobar una família a Pineda de Mar que no tingués algun vincle amb El sindicat, ja que la majoria de persones es dedicaven a la pagesia.

Aquesta plaça era l’eix de la vila, aquí es concentrava tot: ajuntament, jutjats, correus, col•legis, comerços i la caixa d’estalvis, i, a més, també s’hi organitzaven festes populars.

Cada dia en aquesta mateixa plaça, hi havia mercat on s’hi podia trobar tota mena de verdures fresques, fruites, peix, i el dimarts es feia mercat setmanal.

Per curiositat, sabeu que a l’entorn d’aquesta plaça hi havia sis forns de pa? Antigament el pagès hi portava el seu blat, i a canvi, per cada quilo de blat rebia un quilo de pa.

Aquí, al balcó i, a baix a la plaça, teniu una petita mostra de com es treballava en aquells anys: amb carros, carretons, coves, cistells, per cert, plens de verdura acabada de collir, per això hem de fer nostra la dita “del camp a la taula”.

Ara us deixo amb la Maria Serrat, que és néta i filla de pagesos i casada amb un pagès, treballadora del camp i del Sindicat i amb el reconegut de poetessa; que sigui ella qui segueixi aquest pregó.

Abans d’acomiadar-me us desitjo, molt bona Festa Major!

Josep Juli Castellà
Pineda de Mar, 25 d’agost del 2006

Senyor batlle, senyors regidors, molt bona nit i una salutació per a tots els presents aquí reunits.
En primer lloc, permeteu-me donar les gràcies als integrants del ram de la pagesia de Pineda, per atorgar-me la deferència de formar part d’aquest manifest tan representatiu com és la commemoració del centenari de la fundació del nostre Sindicat Agrícola. Ben segur que el meu relat extret de vivències, costums i anècdotes, a més d’un de vosaltres us farà reviure amb el cor i el pensament, els records i sentiments que a mi m’ha despertat la seva narració, aquella nostàlgia d’una etapa de la nostra vida, on potser idealitzem el passat, però, no creieu que el que vertaderament enyorem és la joventut que hem deixat enrere?

Camps i masies envoltaven el poble que tinc en ment des de finals dels anys quaranta a primers dels seixanta, sènies amb plena productivitat ara convertides en blocs de ciment que han transformat aquella petita vila d’uns 3.000 habitants en una població bonica i moderna que ara compta amb uns 26.000; què hi farem! És impossible aturar el progrés, això no obstant, pels que ho hem viscut ens és difícil d’oblidar aquells jocs de la mainada pels carrers, la remor dels carros, el trepig dels cavalls i el dringar de les esquelles que trencaven el silenci com una alegre melodia. Per traginar petites quantitats de càrrega, els carretons de mà eren molts utilitzats pels pagesos i tots patien de manca d’aliment a l’eix de les seves rodes; no oblidem que l’oli anava controlat pel racionament. Un dels records que guardo amb més simpatia és quan cada dia (més o menys a les nou del matí), passava per la Tribala en Quimet de cal Sabataret, el seu carretó es queixava com els altres. Un dia li vaig preguntar per què xerricava tan fort, i em contestà: -Senyal que és viu! Jo no sé si era viu o mort, però el que sí és cert és que servia de despertador a l’àvia Maria que es llevava més o menys cada dia a la mateixa hora. Enfront del nostre carrer, s’hi conreava el camp de can Vidalet. Quan les fesoleres eren altes i enrotllades a les canyes ens anaven de “conya” per jugar-hi a cuit i amagar, al pobre avi Quico el teníem desesperat. Tot s’aprofitava i l’Ajuntament no tenia cap problema amb el servei de neteja; quan els cavalls i burros que (aleshores ja existia el burro català) deixaven anar arreu les seves “floretes” els veïns les recollien amb rapidesa ja que servien d’adob per a les plantes; l’àvia ens tenia preparades una pala i una galleda i ens donava 10 cèntims si li portàvem plena, tenia unes flors precioses.

Els productes del camp, també servien per alimentar els animals que moltes famílies criàvem pel consum propi: conills, pollastres i gallines. Els diumenges al matí passava per tot el poble un home amb bicicleta, l’anomenàvem el Pellaire perquè comprava les pells dels conills. Si eren blanques pagava 1 pesseta i les de color a 30 cèntims. La feina que hi havia per aconseguir una conilla blanca! També criàvem porcs que nodríem amb productes de la terra com la farina de blat de moro que el Sindicat s’encarregava de triturar. Ai, aquella cansalada! Aquell pernil! Aquelles botifarres!

El motiu pel qual les persones de la nostra generació gaudim de tan bona salut, es deu en gran part per la llet en què tots vam ser alimentats ja des de nadons. Llet pura de vaca, sí senyors! Ni omegas 3 ni calcios ni “punyetes”. De vacaries n’hi havia unes quantes que subministraven llet a tota la població. De la vaca, uns quants bulls i a la boca. Havíeu sentit a parlar mai dels virus? Jo no. El Doctor Bertomeu aviat ho tenia solucionat, mal de panxa, una purga, constipat, a la platja; i fins aquí hem arribat, els que hi som, és clar…

Aquí també s’hi conreaven vinyes, algunes d’una extensió important que els seus propietaris en venien el vi durant tot l’any, i el distintiu que es feia servir per difondre la seva venda consistia a col•locar una branca de pi a la façana de la casa del venedor.

De les vinyes més reduïdes se n’elaborava vi per al consum familiar. Trepitjar els raïms esdevenia un gran divertiment per a la mainada tot i que, de tant en tant, més d’una vespa ens deixava constància de la seva “mala uva”.

No me n’oblido tampoc dels ramats de xais i cabres que els seus pastors conduïen pels carrers, per dirigir-los a algun camp on després de la collita hi restava herba en abundància que servia per a la seva alimentació.

Per moltes noies de la meva edat (14, 15, 16 anys…) la tasca del camp no ens representava tan feixuga com sembla, això sí, quan ens tocava collir patates, passàvem tota la setmana sense poder activar els pedals de la bicicleta, però érem joves, teníem salut i sentíem il•lusió per moltes coses que ara esdevenen insignificants.

Molt temps abans de ser envaïts pel turisme, Pineda mitjançant el Sindicat, ja tenia renom a diversos llocs de l’estranger degut a la important exportació dels nostres productes agraris.

Era temps de postguerra i els diners anaven escassos, així que les dones ens apuntàvem al Sindicat, que llavors s’hi exportava gran quantitat d’enciam, i com que no hi havia feina per a totes, ens avisaven per ordre de carrers. Més d’una vegada ens tocà anar-hi els diumenges. La feina que hi fèiem era netejar les fulles dolentes de l’enciam i encaixar-los ben posadets. Aquesta ha estat la meva vinculació amb el sindicat i també la d’assistir al ball que s’hi celebrava per Sant Isidre, per cert, amb orquestres de renom com La Principal de la Bisbal. També guardo un bonic record de la diada de Sant Antoni Abad, es celebrava amb la benedicció i la guarnició dels animals, que recorrien tots els carrers i donaven al poble un aire festiu i alegre.

Moltes vegades penso en el poc que es valora la funció del pagès; us heu parat a pensar que ells també posseeixen la seva vena artística? Només us cal pujar a Mare de Déu de Gràcia, i si dirigiu la mirada vers el pla, hi contemplareu un panorama meravellós: l’estructura de les feixes tan ben arrenglerades i la diversitat dels seus colors fan que la mà de l’home, juntament amb la saviesa de la natura, ens mostrin un espectacle digne d’admiració. Si us plau, no l’espatllem!

Avui, a en Josep i a mi, se’ns ha permès lliurar un xic l’armari del temps esmentant unes vivències compartides per molts pinedencs i ens agradaria, que pels de les posteriors generacions i també per aquells que s’han adherit a formar part de la nostra població, aquestes experiències, senzilles i quotidianes, els servissin per conèixer un xic més la història de la pagesia de Pineda de Mar com també la seva part més sentimental.

Vull afegir que, personalment, considero aquestes remembrances més entranyables que nostàlgiques. És emotiu recordar el passat, però també penso que per als de la nostra quinta és més important gaudir del present, ja que el compromís de planificar el futur correspon a les noves generacions. Es seguirà cultivant la terra?

Si el nostre Sindicat, una de les entitats més antigues de Pineda, resta encara vigent, ho hem d’agrair a tots els pagesos que malgrat les dificultats amb les quals han de lluitar constantment, segueixen treballant la terra que estimen i que forma una part transcendental de la seva existència (i no oblidem que també de la nostra). Vagi doncs per a ells i per als que els han precedit, el nostre més afectuós aplaudiment.

Bona Festa Major a tothom!

Maria Serrat i Ragull
Pineda de Mar, 25 d’agost de 2006